La Espiral Poética

Uno termina por mimar su obra como si fuera lo único que existiera. Es inconcebible un artista no narcisista. La denominación -a fuerza de usarla- ha perdido su originaria furia descalificadora. Hoy es de libre consumo y auto aplicación como si se tratara de un rasgo perfectamente compatible con la creatividad. El poeta se mira en sus letras como Narciso en su estanque. El uno y otro van a sumergirse en su auto abrazo mortal y desaparecer antes o después. Eso es mucho más que una alegoría simbólica. La obra poética envuelve como una frazada a quien lo escribe. El Neruda de la fama le quedaba poco de poeta ante la sensibilidad del cartero que le traía el borrador del suyo. El poeta que en eso de estarlo se ha puesto si tiene dudas sobre sí mismo, sobre su tarea o sus proyectos , sobre lo que pinta en el mundo éste, tanto el de las letras como el de la oralidad discursiva, no tiene más que releerse para reequilibrarse dentro del pódium de seguridad que se ha construido.
De tipos de poesía debe haber tantos como de sensibilidades o-también- técnicas haya detrás y de inter-distancias entre ellas, las mismas como mínimo que las personas guardan entre sí. Los manuales necesitan de las clasificaciones. Parece que una unidad didáctica no sigue adelante sino se estructura en puntos y subpuntos, en llaves y claves, en apartados, casillas e ítemes. Pero lo cierto es que no hay una obra literaria igual a otra a excepción de aquellos que plagian, pero eso es un asunto para criminólogos y analistas del comportamiento humano. Eso, la significación individual de cada propuesta escrita, tiene sus ventajas: cada autor tiene derecho a la palabra escrita (también se puede decir de cualquiera que desee tomarla sin hacer de su vida una contribución a la literatura) y a ser considerada en sus diferencias. Esa consideración es una hipótesis. Si bien todo el mundo tiene derecho a hablar no tiene las garantías a ser escuchado, leído o comprendido. Pero en principio el aval para el derecho de hacerlo proporciona un salvoconducto a quien elige escribir su expresión con la seguridad de que no va a ser igual a nadie.
Salvo plagiadores y pijos que acuden al formato poético sin tener alma poética, la poesía requiere un talante, una ociosidad, un alejamiento pausado. En realidad no hay individuo urbano que pueda satisfacer esa clase de función plenamente. La figura del poeta transmístico se nos escapa en evocaciones del pasado y el de ahora está más preocupado en publicar y en ganar concursos que en seguir los impulsos de esa alma oceánica si es que la tiene. Inevitablemente hay poetas estresados y malhumorados, los hay rencorosos y mal-gente que esperan honores y rosas sin espinas, que se le canten glorias y lo eleven a los santorales del momento. Como que la mezquindad humana se abre camino en todos los campos, el poético no queda a salvo de ella. Inevitablemente la poesía se llena de gente con sus trifurcas que la enriquecen o al menos que la aumentan en dimensión y tamaño. Sirva esa consideración para desmarcar lo poético de aquellos atributos cuasi sagrados de la sensibilidad personal o de la honestidad con la verdad. También se ha escrito poesía desde la mentira y se ha hecho conciliar cualquier cosa con tal de que rime. No seré yo quien subscriba la ecuación de que la estética poética implique siempre la ética personal de su autor. Dicho esto y destilando implícitamente mi no-pertenencia a escuela, forma, fórmula, estilo, marco alguno sigo por los vericuetos que me llevaron a la poesía.
La experiencia que he tenido y tengo con ella en el doble rol de autor-escritor es el de un itinerario por lo sentimental sin necesidad de acudir a los argumentos. La poética ha sido a temporadas un campo maldito del arte. Los más atrevidos hicieron performances alucinantes. Los menos ruidosos la han ido manteniendo como una actividad más bien callada que ha formado parte de su vida privada. Pertenezco a los segundos sin haber hecho nada por pertenecer al otro grupo. La idea de organizar espectáculos con la palabra versada o actos puntuales que protagonicé con ella no los viví tan bien como durante su preparación. Me he seguido refugiando en mis libretas manuscritas cuando eh tenido el impulso de expresarme en su clave, en lugar de acudir al artículo o al relato, algo que proporciona experiencias creativas completamente distintas. Decidir componer un texto poético o dejar que brote sin más por los dedos es difícil de explicar. Cualquier otra forma de texto: desde pintar una pared estéril con una consigna a enviar un email colectivo pidiendo un acto de solidaridad tienen su lógica. El poema no la tiene por ningún lado. No puede formar parte de la planificación gélida. No hay nada más triste que la moda que se ha extendido de leer poemas mal construidos para las bodas o de buscar palabras para frases inconsistentes de amantes poco diestros que quieren pasar por románticos. No, la poesía no es para todo el mundo. Escribir sí lo puede hacer todo el mundo, poetizar lo dudo. No tiene nada que ver con el talento sino con una disposición al intimismo. Sé de gente que se avergüenza cuando es descubierta escribiendo poemas, otra que nunca los dan a conocer, otra más que renuncian a hacerla para que no sea descubierta su vulnerabilidad.
Mi trato con el campo de lo poético como lector me ha proporcionado muy buenos momentos en el goce inmediato de consumo de imágenes no captables de ninguna otra manera; y como autor me reafirma en la tesis de que hay cosas inexplicables solo en clave poética. Tal vez porque crea que la declaración sentimental de cada poema salva a cada uno de sus versos (en realidad predicados ocultos) de la quema, o de la objeción del contrario. Acudir a la poesía es como guarecerse con la música clásica o con entornos tranquilos fuera de los atascos verbales librándose de prosas lesionantes y de noticias superfluas. Como poeta me siento habitante de un oasis. No tengo vergüenza en tal autodefinición. No participo de esas confusiones denominativas que dejan que otros expertos lo juzguen o que esperan el reconocimiento de editoriales o premios. Después de tres decenas de títulos de libros debo admitir ante mi mismo que componer poemas me ha llevado muchísimas horas de mi vida siendo una constante ahí donde he estado y siendo un recurso expresivo no superado por ningún otro. No sé si seguiré escribiéndola mientras viva, lo que no voy a hacer es renunciar a ella por supuestos de que está pasada de moda, no tiene público suficiente o carece de seguimiento. Escribirla y volver a ella me ha servido para saber más de las palabras y de lo que dicen, de la gente y lo que es, de mí y de lo que soy. El saldo es positivo. Posiblemente cada poema más que pertenecer a su libro y a su época pertenece a una espiral poética de por vida, en una especulación continua del sentimiento existencial, de sus paseos laberínticos y de sus vuelos pretendiendo escapadas o reinos, pasando por infinitas versiones compuestas y recompuestas que gritan en silencio: soy y existo.

La mort de l´alacrà.

Reemergiu paraules dels nínxols
per boques molt properes
recordant-me els límits dels vols
assenyalats ara per persones sobreres.

Negligeixes els texte d´autor
quan plè de veritats el vers esguerres
el senyal de cadascú és el dolor
traït per esgotar l´esforç amb penes.

Retrauria el pes dels somnis
si no fos per la seva redempció
de les realitats guerxes no t´hi fixis
és més irresistible una ànima de vocació.

Vet aquí la rancúnia per ser jo
delerós de lliurar-me als actes
no plau al déu del migjorn
ni és posible viure amb pactes.

A l´acarnissement de les lletres ferides
confesso que no tinc l´ànima valenta
per fer pujar estrofes a mides
em rellisca l´epítet a la pitrera calenta.

Amb deler fora del cautiveri
feia la meva pastura de bou de carnassa
sense que les pedres i el seu misteri
s´amoinessin pels de la meva rassa.

Atiava el foc de la il.luminaria
per veure´s de lluny un consol
ensumo les cendres del pària,
el doll del poeta marcat de dol.

Vasallàtics els deutors d´ells mateixos
que no fan el que somiaren
una trentena d´anys la passen sense eixos
per qualsevulla excusa pararen.

Gratitud al cos i a la natura
resa el ritual del versaire,
amb només una s´atura
la terra eixuga el plor de l´aire.

Que cerquin a les meves despulles
l´or i l´argenta de tanta palla
no m´esgarraparan més altres ungles
del que es prohibeix passar-se de ratlla.

Que es quedin amb els tresors
els profanadors de tombes
que els ossos i abaloris lliures de terrors
saltin amb els dançaires de les combes.

De l´objectiu de l´amor
tothom deia d´aprendre´l
quan el concepte es creu detort
qui no fa per encendre´l?

Sota la pluja de pedres i sofre
els cadàvers deixaran la terra
m´ajec al seu costat i a sobre
perquè se m´enduguin dins una jerra.

De la lletra esgarrintxada que s´encenia
una paraula encara romandria
el que va posar res savia
el bàndol només deia: mira, mira.

Mira que mira la mirada pasmada
de tantes ansies encoixinades
amb procacitat cau la vesprada
m´arrauxo a unes cames eixarrancades.

Un esperit noble s´entremalia
buscant el gaudi d´un pecat
sense que traspunti més que el pal.lía
mentre beu de la il.lusió afamat.

Els genets que sumaven quatre
de la historia no han marxat
anuncien les formes del desastre
escoltarem cada crit esverat.

A un manoll de cal.ligrafies
vaig exorcizar a totes el mal
enxampat per les hagiografies
xarrupo l´efervescència d´un sidral.

Ja m´agradaria fer un himne triomfal
amb síl.labes refetes d´un plor esllanguit
dir les bones noves amb prou cabal
lliure de penes entre esquena i pit.

Sovijentarien les gràcies
no les de les tres maries
sinó els factors de totes les estàncies
comprensió, amor i companyia.

Retornat a la literatura hivernenca
no compto amb racons de rebosteria
en tindria prou amb una doncella excelsa
buida de promeses i tonteries.

Continuaré sol que no és el que m´estimo
romput com toca al guió contra el jou
enrabiat dins les gàbies on em fico
amb el corpres, com sempre, massa tou.

Amb diu la ma feinera
que no n´hi ha prou amb la devoció
que encara que la paraula sigui fera
només es pot viure amb decisió.

Voldria passar desapercebut entre fadrins
ser triat per la dona dels meus fills
no saber res de res ni dels seus confins
fer la vida tancada entre quatre espills.

De la conciencia malhaurada
se li passa factura com si fos un crim
s´enyora la memoria capbussada
és millor no veure res des del cim.

Reescric els mots de la por
espectres que brollen del fum airat;
m´espanta el que dic, em treu la vermellor
no concluirè res, això és per descomptat.

Els fantasmes de lluny no tenen compassió
retornen ben trabades les presons
sóc el reo de saldo, ho sóc d´ocasió
que de mi no penji a cap bandera un penó.

Avui no és el meu dia millor
però no és d´avui del que escric
i això és el que ho fa pitjor
no sóc jo, no sóc ningú, què importa si ho dic!

No pretenc donar una llissó
qui la tingui que la calli
el que més ensenya és la mort de l´alacrà minyó
dins el cercle de foc no hi ha qui balli.

Diuen que s´ha de riure
que hem d ´enganyar al plor
jo m´ho faig amb l´escriure
posan-li veu i paraula al mor.

Diuen que som rondinaires
escrivim i remenem les merdes
també posem cant a les àries
i espitxem les mentalitats més verdes.

Es la llei, torna l´etern retorn
dels rols i de les indicacions,
espero que se´m respeti el meu torn
de savi estéril plé d´impugnacions.

Colpit per la desconfiança propera
resto mut i nú com una pelleringa
em destrossa la vida i em tira enrere
acceptar la conclusió que em trinca.

No puc dir-ho amb oratoria esvalotada
em quedo amb l´estrofa de cada jornada
esfondrat pel brogit d´una estimada
que no creu en la meva morada.

Ni una riuada ho expia tot
arrossega el que es deixa anar
camí del mar o el calaixot
allà on es deixi entabanar.

A l´estafa existencial
una biografia va volguer anar més enllà
molt a propet li van dir el que cal
si vols sobreviure: calla aquí i allà.

A les terres selvatges de l´imaginari
vaig inventar el futur en el que no hi viuré
per si algú hi arriba, un missatge: que es calmi
potser sigui un miratge, jo tampoc hi seré.

No hi ha ningú que sigui tan beneficiari
com qui ho viu tot sense vanagloriar-se
passarà l´agosarat com perdulari
encara que de l´honor no sàpiga estar-se.

Decepcionat de la vida ordinaria
l´escric com relat desapassionat
que quedi un ressó de la seva fondaria
que cadascú visqui la seva sense ser un estirat.

Nascuts en temps de ràbies
presoners d´altres temps enrabiats
sóc un innocent encara en babia
sense creure en els nois malcriats.

Fitxant a la llista dels absents
morts de calendari, és qüestió de temps
que mosseguem la cruesa amb els dents
provant el sabor dels fems.

Queda l´empremta dels mots
un llibre de notes, una connotació
una tesi pels vividors amb dots
la manera elegant d´una demostració.

Fem camins, llibres i recursos
tridimensionalitat d´energies
amb tants dissenys fem embussos
repassem la vida per totes les vies.

Toca dir-ho sense llaminadures
que no s´escoli de les idees ni una
en el parlar foradat estem a les dures
de les amenances tinc fartura.

Enarborades les grandeses
de poc serveixen en temps de miseries
no m´obliga fer de poeta nacional
en tinc prou amb l´exercici de dèries.

Gemegant l´amulet de la sort
suporto els eslogans estripats
enfurit i sense cohort
encaixo els cops tronats.

Galopaires de sempre
beuran de les meves butllofes
aigua preada que emplena el ventre
que treu la conspiració de les golfes.

Entossudits de fer la nostra
ens amaguerem a qui no ho accepti
suposo un plural sense rostre
d´això... qui hi ha mé que hi begui?

Esquarterats els cors dels poetes
per quatre paraules maldestres
a falta de cavalls que els esberlin
sense l´ajut dels mestres.

Amb l´estima sufocada
a la dona que estimes no creure-se-la
fas de minyona empreguntada
al cistell no hi tens cap perla.

Desllunat a un vespre erme
fent l´udol del silenci
poruc per tant criteri verge
fujo!, que no m´ho repensi!

Sóc ja fora, no torno!
que ningú em convenci
no vull fer d´adorno
estic de pas ¡que el món em venci!

Jo contra jo, jo contra les interpretacions
també les meves tan destil.lades
plenes d´equivocacions
convocant a les ànimes despullades.

Ja no hi sóc, no em busquis!
deixa que em faci aigua i pols
que passin les histories que passis
trobe´m a un altre poema si vols.

A la cabana de l´eremita.

A la cabana de l´eremita calor de llar de foc
claustre de pedres que fa de sostre i paret
llum de candeles donen el just aspecte al lloc
vint litres d´aigua a la garrafa per si té set.

Al mig del bosc de pins i algún roure
udola el vent parlaire d´algún llunyà fet
l´isolari retirat del món on no s´hi vol moure
en té prou glopejant cada soroll sense estrep.

Cerca la pau de la natura fugint dels demés
prén distancia de mentides i d´ell mateix
medita les coses de la vida al revés
convençut de dues veritats sense escreix.

Una prou coneguda: ningú és qui diu ser
el germà i l´amic cauen a les pampellugues
l´altra no menys sabuda: la veritat no corra pel carrer
la destil.la la salvetgeria temuda per boques porugues.

Camina l´ermità per corriols sense pretendre destí
deixa còrrer el temps sense rellotges
no té la fe ficada en cap regal diví
descregut tan dels deus vengatius com dels homes ferotges.

Es deixa du pels moments de cada dia
auscultant la seva anatomia sense necessitats
voldria trascendir els límits d´un cos de ferrería
i les guerres d´un món d´escridassats.

Somiqueja amb sembres que satisfaguin gents
retreu a individus que segueixen el ramat
s´ajeu confortívol esperant la tasca dels aprenents
escura de misteris el seu cor desencantat.

Esborrades les pistes que porten enlloc
cada dia camina el camí de les lloses i del pedrís
ajagut a la pinassa sense apartar el roc
rumía la juguesca de Tot fent-se fonedís.

Del baf de les converses li queda algun regust
de qui creu saber-ho tot i de qui calla per no saber res
decoraria de ginesta el seu cau amb molt bon gust
no per les visites sino per olorar les flaires de tres en tres.

Del poble proper li arriben sons humans
el campaner empaita per dinar els murris
cridòries infantívoles a la plaça més gran
deu ser festiu, alegries i crits espuris.

Empeltat a un tema de fang i herbei alt
es creu un ésser únic -així li diuen els pardals-
a cavall de místic i foragitat sense llei
endreça l´ànima i les seves idees a gavadals.

Què fas aquí? -l´increpa el fantasma de l´esperit-
amb tota la feina que tens per fer allà on vius?
No veus que les conclusions que t´esperen ja t´han desdit
i no hi ha refugi ni en el millor dels nius ?

Li sangueja la pell austera de vermellor
arrodonit a la fogaina de cada nit
li brolla la pròdiga paraula amb cremor
li rellisca fins caure a la llibreta per cada dit.

No l´espera cap pagesa per la solitut captivada
ni s´embolica amb la idea d´un altre amor alentit
trasbalsat per tanta ideologia primmirada
remuga el seu ventre amb un só indefinit.

L´espera un dia igual a un altre sense cap variant
no li cal arranjar la seva testa escabellada
no l´espera cap trobada amb una amant
viu la seva història amb la força desencantada.

La viu com part d´un ser d´apostes i jugades
en concorxa amb el misteri lluent de l´albada
no s´esvera per les fúries que li fore´n esclatades
li sap greu tanta gent acartronada.

Amb paciència de sant –és el que li escau-
suporta les limitacions com cal
algú que s´hi topés li preguntaria que hi fa, posant cara de babau
ell res diria, resposta o contesta, tan se val!

Les ganes de preguntar cerquen enganyifes
qui ho interroga tot demana ser víctima de l´engany
teories que ho expliquen tot són pifies
a vegades la comprensió més estreta prové d´un estrany.

En la seva prada sense cridòries
conrea l´ànima plena de fletxes
viatger a bord d´una pila de nòries
reposa de tots els camins acceptant els setges.

En la seva caminada diària escolta rugits d´animals
els tracta fraterns com consocis de l´espai
parlaria amb ells si no fossin part dels grials
s´hi transformaria en ells sense por ni desmai.

A cada nit en un llit descansada
per una fassarda de plumes abrigat
hi relluquen els somnis de la vida no tancada
persuadit de ser sempre malmirat.

A la cabana de l´eremita no hi fa fred n´hi ha soroll
No s´hi citen els déus ni es resolen els misteris
hi viu un home en calma amagat del món foll
si l ´escoltessis hi sentiriríes una parla plena d´encanteris.

Camina de nit pel bosc, parla amb els estels
reconeix els arbres pels seus detalls
posa noms a les coses que encalça amb mels
és un excèntric dur com el metalls.

No segueix cap mestre d´arreu
en té prou en ser qui vol ser
i ser-ho és el més gran premi
el distancia del patiment t i del fer.

No respon a cap pregunta d´un per què
diu que un dia s´enlairarà levitant com una au
sap que el confondran amb un esquè
que abatràn per no consentir el vol d´un exesclau.

A la cabana de l´eremita meditacions al costat del foc
absència de gent, música, visites o festa
estones, moltes, de diàlegs cos endins a cada toc
no falta res ni ningú, això no és cap repte.

Viu de la imatge que mora al crepuscle
de la cal.ligrafia que escriu a palpentes
fa del temps detingut el seu opuscle
de l´escriptura el desagravi de les afrentes.

I vola que voles cavernari de sil.lueta
que no et confongui per ocell la cacera
deixa que fugi amb tu d´aquesta vida de ruleta
ja sé que el teu camí no té cap drecera.

No amic meu res vola per tu el teu vol
jo sóc l´entel.lèquia de les ombres
trobo a la solitut la manera de vèncer el dol
endevina el teu futur en mig de les tombes.

L´eremita parla quan parla en nom seu
quan algú li demana ajuda o consell
dona la frase exacta d´allò més breu
no espera cap premi, és ja un savi vell.

Espitjat per una força que li ve de dins
no parla de guíes ni s´entén amb dimonis
a un altre temps l´haguèssin cremat quatre fadrins
ara se´l deixa tranquil no sigui que hi hagi testimonis.

Desensopit de que està sol
no sembla un veí de cap ciutat
es lamenta de la tragèdia per la que sent condol
se´n fa creus de tanta brutalitat.

Sense espases que envainar i el silenci com protesta
viu les nits pròpies de l´home apartat
per un món millor més aviat ja no s´hi entesta
ni tria cap deitat amb una oració al costat.

Deixa que el món s´hi trobi amb l´apocalipsi anunciat
potser tot començaria de nou per apreciat la vida de debó
ell no voldria reencarnar-se en aquest desig apresat
pot més l´experiencia tractada deixa altres hipótesis al racó.

L´eremita acaba la pàgina i passa full
és nit enfosquida hora d´encendre les flames
piles de llenya i bardissa seca per veure com l´aire bull
li escalfa el cos d´home obscur tan combustible com les llanes.

El parany dels Significats

Fent el ronso sota les pedres
aixecant-les a la recerca de significats
per si n´hi ha algun d´amagat
o per si em perdo una lliçó de mena,
de tants conceptes matats.

Remullo la farina a les aigües brutes
-cal atipar-se del que sigui,
licors o brutícies, tan se val!-
deman-ho un còmplice fent-me un cau,
reacciono s´hi ha algú que em pessigui.

Reprenc fer manetes amb una nina,
-xarrupo el que calgui,
de marrec li aixecava les faldilles-
per sobreviure no precisament com cal.
Dels d´antuvi quin valor queda que valgui?

Torno a fer gargots a l´aire,
malagradós, repentin-me llicenciosament,
de les calaixeres les idees desbordades
mandrós de fer de promocionaire.
A déu li encarregaria un nou món, pensadament.

Quan em miro al mirall
la meitat és vidre que em reflexe
l´altra meietat un texte que em diu:
Cada cop que et mires, què veus?
si el teu esperit ja no habita el teu plexe!.

Víctimes de l´estètica
sense un demà que esperi
dins un avui que enfrontar,
anem de puntetes els opinants
que pel que som no se´ns trinqui.

Se m´ha trencat el cap de tant pensar
prest a rumiar-ho tot el que no và.
He begut de les màquines l´oli,
dels amors n´he fet un gra massa,
habitant de la pradera sense res de pà.

Ens juntem amb la pipa de la pau
incens i fumates de marighuana
una estrofa perquè quedi una constancia
xerrameca, tot per aïrar-nos sorneguers
la consciencia esgarriada pagant la duana.

Endrapa la carcassa del bon vivant
tanta tinta de l´esquivesa santa
brinda pel futur amb aigua frisant
esmola l´eina intel.lectual tant lloada
escoltant bocabadat la cançó que canta.

El desenfrenament de veritats
deixa els codis a la descurança
s´entristeix el record de les bondats
massa saber porta a l´embriac.
Qui em va atravessar amb la seva llança?

Canta la cançó d´un cantaire
la història que és amagada,
l´han refeta a conveniencia del que es parla
estem tips de tanta mentida
de la ficció se n´ha fet una ciencia descarada.

Benaurat qui faci la seva vida amb honor
que per un plat de regustos no es vengui
que al mirar-se al mirall hi trobi or
que faci de company serè i segur
amb una força d´amor que no es trenqui.

Somio, -com toca fer a la utopia- en veu alta
que se n´enfotin és cosa dels altres
que em permeti un malsón no és una begenada,
potser reprensible per no posar la segona galta,
prou honest per fer inventari de desastres.

Se´m trenquen els braços
d´aixecar tantes coses
la vida no és el que esperàvem
suren els somnis a la bugaderia
ofegats per mullenes i noses.

No n´hi ha prou amb calendaris :
àlbums de capítols i entregues
opinions pels armaris desades,
en un tou de terra m´estiro.
M´aixafen les càrregues!

No m´estimo la vida sola
però tot m´hi aboca de nou
comparteixo gaudis amb qui em vol
m´empasso la rabia per la gola
de la tragedia faig massa enrenou.

Faig de matèria prima per carnissers
disposat a que els ganivets actuïn:
ser trinxat i donat als afamats,
mol.lècules recargolades seguint el pas
gens d´acord a acceptar que em fracturin.

Se m´enterboleix el sentit de tanta parla
ferit per les arestes de les cúbiques capses
apamant l ´espai d´una llibertat controlada
fent un pastitx amb tota la bugada
es desgavella aquest discurs sense nanses.

Em mossega l´ànima qui m´espia
mutilat si em quedo sense companya
immadur per reclamar l ´estima necessària
impertèrrit a l´expèriència: única deesa,
caigut a plom sobre la tela d´aranya.

No hi ha futur de color rosa
l´avar temps es dona amb interessos
intervenc en la real dissemblança.
Lloem les sorts de cada vida que dança
sense que tots plegats quedem entesos.

Corrent per tantes immersions
pateixo les càrregues de profunditat
com toca a cada corredor de fons
que corra del´Antàrtida a l´Ártic
arreplegant-me en la mundanalitat.

Deunidó el que ens espera !
el viscut ha estat el millor
potser alguns dels anys que queden
sumaran daus pels tapissos de les carreres
en els que no perdré la condició de jugador.

Aixequem cases, fem llibres i viatges
coses que ens sobreviuran
per entretindre generacions venideres
desvalguts de forces. Massa nafres !
algunes de les nostres idees rellucaran.

Per les llunyanies o rodalies caminades
sempre trobem pocs o molts aprenentatges,
vivim cada dia en els aires ;
res és tan segur com ho diuen les paraules
la suprema veritat està entre les natges.

Traient formes a totes les coses
ens topem amb una pila de personatges,
cadascú fa, a més de l´ofici, el que li vaga
encara que sempre es deixa petjada a les lloses
i es procura que quedin bonics els passatges.

Ho confesso : em faria por dir tanta cosa
si em toquès passar per l´exàmen de la memòria
fer de trobador ja no es porta
encara que hi ha qui compta cada conte
i a mi m´agrada fer-li custòdia.

Diuen que la poesia està de moda
per tot arreu, certamens que fan patxoca.
Ho subscribim, no és poca cosa,
enfilem els mots amb agulles i paciència
cada idea novedosa les retoca.

Oi que sí ? no som gent mandrosa,
fem volar els globus de la pau pel cel blau,
som aliats escapant de la fosa
fent romanços veinals
i de les formes d´amor el més gran allau.

Vinc a corregir una nota :
qui es cregui millor que faci la primera ganyota
tothom és pecador que es justifica
s´oblida de qui era i de les promeses
la millor sort del príncep és que el facin granota.

Entre hereus i esclaus passa la Història
amb poder o sense l´expliqurem als nostres
acceptem els designis de rodar dins una nòria
petonejant a estones els llavis que s´apropen
no puc continuar sent un dels vostres.

No vull no, ser protagonista de l´escòria,
ni il.lustrat de la curia que mana
ni el pobrissot de cap parròquia,
en tinc prou fent de bohemi de les lletres
des que sé les virtuts de la literatura vana.

Proposo una rotllana al voltant de les espelmes
a una nit sense lluna plena de calma
invocar l´esperit que corra per les nostres venes
canviar la nostra casa per una bauma
dir pel seu nom tot allò que ens dalma.

Som ben poca cosa com fills de l´espècie
sobreviure seguint el dictat del que toca,
no perdre´ns el decurs de cada facècia
triar la superfície neta d´una roca
on grabar-hi el regal donat per una soca.

.A un mercat d´anècdotes a carretades
qui no explica llurs medalles o proeses ?
Apunto ocurrències contra la ignorància
sense passar de fer de violinista de teulada
això meu no és dedicar-me a les promeses.

Tinc l´aspecte d´intel.lectual d´ofici
sense cap academia per la que militi
prefereixo la pell repintada de coloraines
revolcar-me al fang amb la mainada
sense obeir l´ordre de ningú que em piti.

Mastego els pits de la mare terra
és el dret de cada fill, també del bastard,
xuclo amb fieresa la llet que se´m deixa
vivim la vida escapats de la miseria
l´existencia és com el laberint d´un basar.

No mossego l´esquè d´un parany
estic desarmat, ni caço ni em deixo caçar,
porto un mapa al detall de tots els forats
el tinc sempre al meu costat
no hi ha mentida que em pugui empassar.

No hi ha res com l´honor de tant sagrat
es pot passar per tot tal com ressona el clam
menys per vendre la consciencia
a canvi d´uns calerons dins un pegat
signat a un moment de massa mam.

No som res, ja es diu als funerals,
no fem de ploraires ni pel mort de la guerra
ni pel cadaver vestit d´un cardenal
morir no és l´única forma de fer finals
a cada amor perdut el cor se m´esguerra.

M´estimo no fer d´heroi
per això ja hi són els polítics de decorats
prefereixo escriure peces de ràbia i d´amor
arraconar-me a una teuleta de marbre
com si encara estiguès a principis del segle passat,

També sé fer comèdia
deixo que cadascú la seva monti
hem de riure tots plegats
no sigui que els maldecaps i la tristor
l´escena de concòrdia ens desmonti.

Diuen que perdem el temps
perquè somiem en veu alta.
Som –així ho califiquen- uns elements
deixem que ens penguin les etiquetes
i és que tothom està a la que salta.

A veure ! gent de l´ Escolta !
celebrada per valenta, present i pensarosa
sense plans amanits de revolta
radicals de les ciutats de les ombres
okupes d´alguna casa rosa.

Es que tenim tant per perdre ?
per què no fer una vida més tendre ?
reclamar la quota d´amor
rere el pintallabis de cada anatomia estesa
No acceptar aquest món que ens van malvendre !

Res de melanconies que són falòrnies
no hi ha cap passat verge
ni enunciats de futur que convencin,
m´estiro sota el cel de l ´estiu que s´apropa
per veure si un arcàngel amb viola.

No crec que cada significat sigui un encert
m´ho vaig treure fa temps del cap
al saber que a penes es deia res de dret,
prefereixo cada icona nua i sense barret
o l´olor a suor deixada a un drap.

No tinc la proposta encegadora d´un mag
que fagi nèixer les flors de cada instant :
una recepta per les endevinalles del sac,
espurnes de desitjos de cada militant,
llençat a les aigües turbies d´un llac.

Reclamo la tranquil.litat d´un gat
plè de caricies a un llit acompanyat
en permanent meditació universal
fent de bon minyó segur al meu cau
aparentment absent de qui està al meu costat.

Vinc de molt lluny per portar la pau
d´un àtom primer diu l´astrofísica
no faig res fora de l `etica que m´escau
presumeixo de saber el que no em cal
indago coses de la críptica.

Jugo a fer d´home vell
amb les virtuts d´un innocent
m´enganyo a estones sota la pell
com acostuma a passar
em difumino cada tardor a ponent.

No hi ha res tocable que cada moment
ni un projecte ni un versari
superen l´ara del present,
a cada estona dubtada en el remans
fa que la vida sensera se´t pari.

Reuneixo nines i poemes
ulls ben oberts, paraules ben netes,
a una festa en solitari dic bestieses
he begut el nèctar de les vagines
i ara no em sé estar a una vida estreta.

No hi ha declaració per gran que sigui
en la que jo, de pas, pugui creure,
ni qui t´estima és tan segur que ho pensi,
jo que mesuro cada paraula
busco la llei de la que pugui beure.

Dels paranys en els que m´he enredat
la il.lusió de l´altre ha estat la més destre.
En el col.lecionari d´utopies m´han estafat
he somiat massa !, he estat un esverat !
les companyes de festa han fet la resta.

Li demano a una àliga que em porti a volar
vull veure les coses tal com són : petites,
les veuré des de més amunt
de l´alçada d´un campanar,
a la tornada una òliba em farà callar.

No t´encaparris, no hi cap remei
cuso les paraules de sempre
que tornen a ser rabiosament actuals
voldria donar a llum una esperança
qui me la vol fer al meu ventre ?

Tanco la parada sense efectes
reclamo només una cosa : la pau més destre
que tothom intercanviï rols
que es reuneixi per fer l´amor al capvespre
que dimiteixin els mestres i els electes !
[1] http://jesusricartmorera.blogdiario.com/1182078540/