La mort de l´alacrà.

Reemergiu paraules dels nínxols
per boques molt properes
recordant-me els límits dels vols
assenyalats ara per persones sobreres.

Negligeixes els texte d´autor
quan plè de veritats el vers esguerres
el senyal de cadascú és el dolor
traït per esgotar l´esforç amb penes.

Retrauria el pes dels somnis
si no fos per la seva redempció
de les realitats guerxes no t´hi fixis
és més irresistible una ànima de vocació.

Vet aquí la rancúnia per ser jo
delerós de lliurar-me als actes
no plau al déu del migjorn
ni és posible viure amb pactes.

A l´acarnissement de les lletres ferides
confesso que no tinc l´ànima valenta
per fer pujar estrofes a mides
em rellisca l´epítet a la pitrera calenta.

Amb deler fora del cautiveri
feia la meva pastura de bou de carnassa
sense que les pedres i el seu misteri
s´amoinessin pels de la meva rassa.

Atiava el foc de la il.luminaria
per veure´s de lluny un consol
ensumo les cendres del pària,
el doll del poeta marcat de dol.

Vasallàtics els deutors d´ells mateixos
que no fan el que somiaren
una trentena d´anys la passen sense eixos
per qualsevulla excusa pararen.

Gratitud al cos i a la natura
resa el ritual del versaire,
amb només una s´atura
la terra eixuga el plor de l´aire.

Que cerquin a les meves despulles
l´or i l´argenta de tanta palla
no m´esgarraparan més altres ungles
del que es prohibeix passar-se de ratlla.

Que es quedin amb els tresors
els profanadors de tombes
que els ossos i abaloris lliures de terrors
saltin amb els dançaires de les combes.

De l´objectiu de l´amor
tothom deia d´aprendre´l
quan el concepte es creu detort
qui no fa per encendre´l?

Sota la pluja de pedres i sofre
els cadàvers deixaran la terra
m´ajec al seu costat i a sobre
perquè se m´enduguin dins una jerra.

De la lletra esgarrintxada que s´encenia
una paraula encara romandria
el que va posar res savia
el bàndol només deia: mira, mira.

Mira que mira la mirada pasmada
de tantes ansies encoixinades
amb procacitat cau la vesprada
m´arrauxo a unes cames eixarrancades.

Un esperit noble s´entremalia
buscant el gaudi d´un pecat
sense que traspunti més que el pal.lía
mentre beu de la il.lusió afamat.

Els genets que sumaven quatre
de la historia no han marxat
anuncien les formes del desastre
escoltarem cada crit esverat.

A un manoll de cal.ligrafies
vaig exorcizar a totes el mal
enxampat per les hagiografies
xarrupo l´efervescència d´un sidral.

Ja m´agradaria fer un himne triomfal
amb síl.labes refetes d´un plor esllanguit
dir les bones noves amb prou cabal
lliure de penes entre esquena i pit.

Sovijentarien les gràcies
no les de les tres maries
sinó els factors de totes les estàncies
comprensió, amor i companyia.

Retornat a la literatura hivernenca
no compto amb racons de rebosteria
en tindria prou amb una doncella excelsa
buida de promeses i tonteries.

Continuaré sol que no és el que m´estimo
romput com toca al guió contra el jou
enrabiat dins les gàbies on em fico
amb el corpres, com sempre, massa tou.

Amb diu la ma feinera
que no n´hi ha prou amb la devoció
que encara que la paraula sigui fera
només es pot viure amb decisió.

Voldria passar desapercebut entre fadrins
ser triat per la dona dels meus fills
no saber res de res ni dels seus confins
fer la vida tancada entre quatre espills.

De la conciencia malhaurada
se li passa factura com si fos un crim
s´enyora la memoria capbussada
és millor no veure res des del cim.

Reescric els mots de la por
espectres que brollen del fum airat;
m´espanta el que dic, em treu la vermellor
no concluirè res, això és per descomptat.

Els fantasmes de lluny no tenen compassió
retornen ben trabades les presons
sóc el reo de saldo, ho sóc d´ocasió
que de mi no penji a cap bandera un penó.

Avui no és el meu dia millor
però no és d´avui del que escric
i això és el que ho fa pitjor
no sóc jo, no sóc ningú, què importa si ho dic!

No pretenc donar una llissó
qui la tingui que la calli
el que més ensenya és la mort de l´alacrà minyó
dins el cercle de foc no hi ha qui balli.

Diuen que s´ha de riure
que hem d ´enganyar al plor
jo m´ho faig amb l´escriure
posan-li veu i paraula al mor.

Diuen que som rondinaires
escrivim i remenem les merdes
també posem cant a les àries
i espitxem les mentalitats més verdes.

Es la llei, torna l´etern retorn
dels rols i de les indicacions,
espero que se´m respeti el meu torn
de savi estéril plé d´impugnacions.

Colpit per la desconfiança propera
resto mut i nú com una pelleringa
em destrossa la vida i em tira enrere
acceptar la conclusió que em trinca.

No puc dir-ho amb oratoria esvalotada
em quedo amb l´estrofa de cada jornada
esfondrat pel brogit d´una estimada
que no creu en la meva morada.

Ni una riuada ho expia tot
arrossega el que es deixa anar
camí del mar o el calaixot
allà on es deixi entabanar.

A l´estafa existencial
una biografia va volguer anar més enllà
molt a propet li van dir el que cal
si vols sobreviure: calla aquí i allà.

A les terres selvatges de l´imaginari
vaig inventar el futur en el que no hi viuré
per si algú hi arriba, un missatge: que es calmi
potser sigui un miratge, jo tampoc hi seré.

No hi ha ningú que sigui tan beneficiari
com qui ho viu tot sense vanagloriar-se
passarà l´agosarat com perdulari
encara que de l´honor no sàpiga estar-se.

Decepcionat de la vida ordinaria
l´escric com relat desapassionat
que quedi un ressó de la seva fondaria
que cadascú visqui la seva sense ser un estirat.

Nascuts en temps de ràbies
presoners d´altres temps enrabiats
sóc un innocent encara en babia
sense creure en els nois malcriats.

Fitxant a la llista dels absents
morts de calendari, és qüestió de temps
que mosseguem la cruesa amb els dents
provant el sabor dels fems.

Queda l´empremta dels mots
un llibre de notes, una connotació
una tesi pels vividors amb dots
la manera elegant d´una demostració.

Fem camins, llibres i recursos
tridimensionalitat d´energies
amb tants dissenys fem embussos
repassem la vida per totes les vies.

Toca dir-ho sense llaminadures
que no s´escoli de les idees ni una
en el parlar foradat estem a les dures
de les amenances tinc fartura.

Enarborades les grandeses
de poc serveixen en temps de miseries
no m´obliga fer de poeta nacional
en tinc prou amb l´exercici de dèries.

Gemegant l´amulet de la sort
suporto els eslogans estripats
enfurit i sense cohort
encaixo els cops tronats.

Galopaires de sempre
beuran de les meves butllofes
aigua preada que emplena el ventre
que treu la conspiració de les golfes.

Entossudits de fer la nostra
ens amaguerem a qui no ho accepti
suposo un plural sense rostre
d´això... qui hi ha mé que hi begui?

Esquarterats els cors dels poetes
per quatre paraules maldestres
a falta de cavalls que els esberlin
sense l´ajut dels mestres.

Amb l´estima sufocada
a la dona que estimes no creure-se-la
fas de minyona empreguntada
al cistell no hi tens cap perla.

Desllunat a un vespre erme
fent l´udol del silenci
poruc per tant criteri verge
fujo!, que no m´ho repensi!

Sóc ja fora, no torno!
que ningú em convenci
no vull fer d´adorno
estic de pas ¡que el món em venci!

Jo contra jo, jo contra les interpretacions
també les meves tan destil.lades
plenes d´equivocacions
convocant a les ànimes despullades.

Ja no hi sóc, no em busquis!
deixa que em faci aigua i pols
que passin les histories que passis
trobe´m a un altre poema si vols.