La poesía no puede ser explicada, de serlo termina en el campo del ensayo.

viernes, 26 de octubre de 2007

El parany dels Significats

Fent el ronso sota les pedres
aixecant-les a la recerca de significats
per si n´hi ha algun d´amagat
o per si em perdo una lliçó de mena,
de tants conceptes matats.

Remullo la farina a les aigües brutes
-cal atipar-se del que sigui,
licors o brutícies, tan se val!-
deman-ho un còmplice fent-me un cau,
reacciono s´hi ha algú que em pessigui.

Reprenc fer manetes amb una nina,
-xarrupo el que calgui,
de marrec li aixecava les faldilles-
per sobreviure no precisament com cal.
Dels d´antuvi quin valor queda que valgui?

Torno a fer gargots a l´aire,
malagradós, repentin-me llicenciosament,
de les calaixeres les idees desbordades
mandrós de fer de promocionaire.
A déu li encarregaria un nou món, pensadament.

Quan em miro al mirall
la meitat és vidre que em reflexe
l´altra meietat un texte que em diu:
Cada cop que et mires, què veus?
si el teu esperit ja no habita el teu plexe!.

Víctimes de l´estètica
sense un demà que esperi
dins un avui que enfrontar,
anem de puntetes els opinants
que pel que som no se´ns trinqui.

Se m´ha trencat el cap de tant pensar
prest a rumiar-ho tot el que no và.
He begut de les màquines l´oli,
dels amors n´he fet un gra massa,
habitant de la pradera sense res de pà.

Ens juntem amb la pipa de la pau
incens i fumates de marighuana
una estrofa perquè quedi una constancia
xerrameca, tot per aïrar-nos sorneguers
la consciencia esgarriada pagant la duana.

Endrapa la carcassa del bon vivant
tanta tinta de l´esquivesa santa
brinda pel futur amb aigua frisant
esmola l´eina intel.lectual tant lloada
escoltant bocabadat la cançó que canta.

El desenfrenament de veritats
deixa els codis a la descurança
s´entristeix el record de les bondats
massa saber porta a l´embriac.
Qui em va atravessar amb la seva llança?

Canta la cançó d´un cantaire
la història que és amagada,
l´han refeta a conveniencia del que es parla
estem tips de tanta mentida
de la ficció se n´ha fet una ciencia descarada.

Benaurat qui faci la seva vida amb honor
que per un plat de regustos no es vengui
que al mirar-se al mirall hi trobi or
que faci de company serè i segur
amb una força d´amor que no es trenqui.

Somio, -com toca fer a la utopia- en veu alta
que se n´enfotin és cosa dels altres
que em permeti un malsón no és una begenada,
potser reprensible per no posar la segona galta,
prou honest per fer inventari de desastres.

Se´m trenquen els braços
d´aixecar tantes coses
la vida no és el que esperàvem
suren els somnis a la bugaderia
ofegats per mullenes i noses.

No n´hi ha prou amb calendaris :
àlbums de capítols i entregues
opinions pels armaris desades,
en un tou de terra m´estiro.
M´aixafen les càrregues!

No m´estimo la vida sola
però tot m´hi aboca de nou
comparteixo gaudis amb qui em vol
m´empasso la rabia per la gola
de la tragedia faig massa enrenou.

Faig de matèria prima per carnissers
disposat a que els ganivets actuïn:
ser trinxat i donat als afamats,
mol.lècules recargolades seguint el pas
gens d´acord a acceptar que em fracturin.

Se m´enterboleix el sentit de tanta parla
ferit per les arestes de les cúbiques capses
apamant l ´espai d´una llibertat controlada
fent un pastitx amb tota la bugada
es desgavella aquest discurs sense nanses.

Em mossega l´ànima qui m´espia
mutilat si em quedo sense companya
immadur per reclamar l ´estima necessària
impertèrrit a l´expèriència: única deesa,
caigut a plom sobre la tela d´aranya.

No hi ha futur de color rosa
l´avar temps es dona amb interessos
intervenc en la real dissemblança.
Lloem les sorts de cada vida que dança
sense que tots plegats quedem entesos.

Corrent per tantes immersions
pateixo les càrregues de profunditat
com toca a cada corredor de fons
que corra del´Antàrtida a l´Ártic
arreplegant-me en la mundanalitat.

Deunidó el que ens espera !
el viscut ha estat el millor
potser alguns dels anys que queden
sumaran daus pels tapissos de les carreres
en els que no perdré la condició de jugador.

Aixequem cases, fem llibres i viatges
coses que ens sobreviuran
per entretindre generacions venideres
desvalguts de forces. Massa nafres !
algunes de les nostres idees rellucaran.

Per les llunyanies o rodalies caminades
sempre trobem pocs o molts aprenentatges,
vivim cada dia en els aires ;
res és tan segur com ho diuen les paraules
la suprema veritat està entre les natges.

Traient formes a totes les coses
ens topem amb una pila de personatges,
cadascú fa, a més de l´ofici, el que li vaga
encara que sempre es deixa petjada a les lloses
i es procura que quedin bonics els passatges.

Ho confesso : em faria por dir tanta cosa
si em toquès passar per l´exàmen de la memòria
fer de trobador ja no es porta
encara que hi ha qui compta cada conte
i a mi m´agrada fer-li custòdia.

Diuen que la poesia està de moda
per tot arreu, certamens que fan patxoca.
Ho subscribim, no és poca cosa,
enfilem els mots amb agulles i paciència
cada idea novedosa les retoca.

Oi que sí ? no som gent mandrosa,
fem volar els globus de la pau pel cel blau,
som aliats escapant de la fosa
fent romanços veinals
i de les formes d´amor el més gran allau.

Vinc a corregir una nota :
qui es cregui millor que faci la primera ganyota
tothom és pecador que es justifica
s´oblida de qui era i de les promeses
la millor sort del príncep és que el facin granota.

Entre hereus i esclaus passa la Història
amb poder o sense l´expliqurem als nostres
acceptem els designis de rodar dins una nòria
petonejant a estones els llavis que s´apropen
no puc continuar sent un dels vostres.

No vull no, ser protagonista de l´escòria,
ni il.lustrat de la curia que mana
ni el pobrissot de cap parròquia,
en tinc prou fent de bohemi de les lletres
des que sé les virtuts de la literatura vana.

Proposo una rotllana al voltant de les espelmes
a una nit sense lluna plena de calma
invocar l´esperit que corra per les nostres venes
canviar la nostra casa per una bauma
dir pel seu nom tot allò que ens dalma.

Som ben poca cosa com fills de l´espècie
sobreviure seguint el dictat del que toca,
no perdre´ns el decurs de cada facècia
triar la superfície neta d´una roca
on grabar-hi el regal donat per una soca.

.A un mercat d´anècdotes a carretades
qui no explica llurs medalles o proeses ?
Apunto ocurrències contra la ignorància
sense passar de fer de violinista de teulada
això meu no és dedicar-me a les promeses.

Tinc l´aspecte d´intel.lectual d´ofici
sense cap academia per la que militi
prefereixo la pell repintada de coloraines
revolcar-me al fang amb la mainada
sense obeir l´ordre de ningú que em piti.

Mastego els pits de la mare terra
és el dret de cada fill, també del bastard,
xuclo amb fieresa la llet que se´m deixa
vivim la vida escapats de la miseria
l´existencia és com el laberint d´un basar.

No mossego l´esquè d´un parany
estic desarmat, ni caço ni em deixo caçar,
porto un mapa al detall de tots els forats
el tinc sempre al meu costat
no hi ha mentida que em pugui empassar.

No hi ha res com l´honor de tant sagrat
es pot passar per tot tal com ressona el clam
menys per vendre la consciencia
a canvi d´uns calerons dins un pegat
signat a un moment de massa mam.

No som res, ja es diu als funerals,
no fem de ploraires ni pel mort de la guerra
ni pel cadaver vestit d´un cardenal
morir no és l´única forma de fer finals
a cada amor perdut el cor se m´esguerra.

M´estimo no fer d´heroi
per això ja hi són els polítics de decorats
prefereixo escriure peces de ràbia i d´amor
arraconar-me a una teuleta de marbre
com si encara estiguès a principis del segle passat,

També sé fer comèdia
deixo que cadascú la seva monti
hem de riure tots plegats
no sigui que els maldecaps i la tristor
l´escena de concòrdia ens desmonti.

Diuen que perdem el temps
perquè somiem en veu alta.
Som –així ho califiquen- uns elements
deixem que ens penguin les etiquetes
i és que tothom està a la que salta.

A veure ! gent de l´ Escolta !
celebrada per valenta, present i pensarosa
sense plans amanits de revolta
radicals de les ciutats de les ombres
okupes d´alguna casa rosa.

Es que tenim tant per perdre ?
per què no fer una vida més tendre ?
reclamar la quota d´amor
rere el pintallabis de cada anatomia estesa
No acceptar aquest món que ens van malvendre !

Res de melanconies que són falòrnies
no hi ha cap passat verge
ni enunciats de futur que convencin,
m´estiro sota el cel de l ´estiu que s´apropa
per veure si un arcàngel amb viola.

No crec que cada significat sigui un encert
m´ho vaig treure fa temps del cap
al saber que a penes es deia res de dret,
prefereixo cada icona nua i sense barret
o l´olor a suor deixada a un drap.

No tinc la proposta encegadora d´un mag
que fagi nèixer les flors de cada instant :
una recepta per les endevinalles del sac,
espurnes de desitjos de cada militant,
llençat a les aigües turbies d´un llac.

Reclamo la tranquil.litat d´un gat
plè de caricies a un llit acompanyat
en permanent meditació universal
fent de bon minyó segur al meu cau
aparentment absent de qui està al meu costat.

Vinc de molt lluny per portar la pau
d´un àtom primer diu l´astrofísica
no faig res fora de l `etica que m´escau
presumeixo de saber el que no em cal
indago coses de la críptica.

Jugo a fer d´home vell
amb les virtuts d´un innocent
m´enganyo a estones sota la pell
com acostuma a passar
em difumino cada tardor a ponent.

No hi ha res tocable que cada moment
ni un projecte ni un versari
superen l´ara del present,
a cada estona dubtada en el remans
fa que la vida sensera se´t pari.

Reuneixo nines i poemes
ulls ben oberts, paraules ben netes,
a una festa en solitari dic bestieses
he begut el nèctar de les vagines
i ara no em sé estar a una vida estreta.

No hi ha declaració per gran que sigui
en la que jo, de pas, pugui creure,
ni qui t´estima és tan segur que ho pensi,
jo que mesuro cada paraula
busco la llei de la que pugui beure.

Dels paranys en els que m´he enredat
la il.lusió de l´altre ha estat la més destre.
En el col.lecionari d´utopies m´han estafat
he somiat massa !, he estat un esverat !
les companyes de festa han fet la resta.

Li demano a una àliga que em porti a volar
vull veure les coses tal com són : petites,
les veuré des de més amunt
de l´alçada d´un campanar,
a la tornada una òliba em farà callar.

No t´encaparris, no hi cap remei
cuso les paraules de sempre
que tornen a ser rabiosament actuals
voldria donar a llum una esperança
qui me la vol fer al meu ventre ?

Tanco la parada sense efectes
reclamo només una cosa : la pau més destre
que tothom intercanviï rols
que es reuneixi per fer l´amor al capvespre
que dimiteixin els mestres i els electes !
[1] http://jesusricartmorera.blogdiario.com/1182078540/

No hay comentarios:

Datos personales